Mira, avui tenia ganes d'escriure. Estic mig malalta així que avorrida a casa.
Ja fa quasi cinc anys que estic a Estats Units (d'aquí dos dies, celebració!!!)
D'astronomia a oceanografia, amb parella americana, i així l'anem liant. Perquè canviar de feina comporta moltes moltes hores extres. I demanar-li a algú que vingui amb tu a Europa genera mal de panxa quan saps que a Estats Units les oportunitats són menys escasses. Malgrat el mal de panxa, me n'adono que jo ara vull anar a Europa on tinc la família a 2 hores en avió màxim, on tinc amics de tota la vida, on els paisatges canvien ràpid, on puc anar al metge sense preguntar-me quant hauré de pagar, on tinc vacances legalment! i on les pistoles estan considerades una raretat enlloc d'un dret. O sigui que aquí estem. Intentant anar cap a Europa, de científics i amb feina estable (dues condicions dificiletes). I estic convençuda que hi ha un munt de feines, però a vegades tot plegat fa mal de cap.
Eps, a Philadelphia hi tinc molts amics i sé que quan marxi ho anyoraré moltíssim. M'encanta que hi hagi gent de tots colors pel carrer. Que les cases del meu barri siguin tan boniques, que la gent sigui tan cordial. Que puguis accedir fàcilment a científics 'importants'. Que facis amics que mai no hauries conegut en altres circumstàncies. Que coneguis gent una mica de tot arreu, perquè tothom ha anat movent-se de lloc. M'encanta conèixer gent clavadeta a mí que va néixer en un ambient absolutament diferent. Jo sempre penso... Si jo sóc més o menys bona persona és gràcies a una família i un lloc molt molt perfectes. Com s'ho fa la gent aquí amb tants extrems des que són petits per créixer normalets?
Aquí m'han passat coses molt bones, però estar lluny de casa fa que les coses dolentes tinguin més pes que les coses bones. Perquè sóc petitona, o perquè camino diferent, o pel meu accent graciós, m'ha passat una mica de tot. Per exemple, el dia que em van posar una droga a una beguda mentre estava ballant a un club (aquesta no l'havia explicat a la família). Sort que estava amb amics, perquè vaig perdre la noció del temps i la inhibició durant 8 o 9 hores. Molt malament! O el dia que vaig haver de marxar corre cuita de la meva casa perquè resulta que la casa estava hipotecada i havia retornat al banc. O tots aquests dies que la 'dueña' de l'altra casa em diu que hi ha tanta gent que intenta entrar a robar (crec que exagera molt, per cert).
I el pitjor dia, el dia de Halloween de 2012 (fa quasi 2 anys disfressada de semàfor vermell) quan 3 nois em va robar tot el que tenia amb pistola i amb violència inclosa. La policia els va trobar 10 minuts més tard, i em va tocar anar a declarar i posar-los a la garjola. I de tant en tant rebo un missatget dient que els han mogut d'aquí cap allà. Sap greu, perquè la policia es passa un munt i mig amb els afroamericans aquí. Els tracten fatal. Quasi impossible que et passi una cosa així. Vaja, jo només em conec a mí mateixa que li hagi passat. El cas és que aquesta experiència fa mal, encara que no ho vulgui. Fa que tingui por de tot el que m'envolta. Fa que hagi canviat els hàbits per no haver de pensar-hi més. Aquesta ciutat pot ser durilla a vegades, i tinc la sensació que arreglar-la no és la meva lluita (que queda molt bé en anglès).
Tanmateix, m'encanta que la gent a Philadelphia lluita i lluita per convertir-la en una millor ciutat. És un esperit molt xulo. Molt bones idees. Però jo flipo. Oh! Hem pensat que enlloc d'una autopista a prop del riu, podríem posar un passeig perquè la gent camini. Home, doncs sí, ja aniria sent hora. Clar que si les escoles estan fatal, i els serveis públics estan fatal, doncs tampoc m'estranya que s'oblidin del passeig bonic al costat del riu (consti que hi ha un passeig molt bonic al costat de l'altre riu).
Al final, jo m'ho he buscat. No tinc ni idea d'on viuré d'aquí un any. Ni idea. Però quasi que la idea m'agrada. Fa gràcia això de no tenir gaires plans. Mentre pugui anar a caseta tres mesos a l'any, seguits, jo crec que puc estar tranquila. Incloent visites de la família allà on sigui (espero que a Europa) habitualment.
I la part divertida del super atracament va ser que jo anava disfressada de semàfor vermell, que el meu amic que estava amb mí anava de semàfor verd, i que els policies no s'ho acabaven de creure. Els atracadors van fugir amb tota la disfressa i la van anar 'alliberant' trosset a trosset per tot Philadelphia mentre conduien escapant de la policia. Aix...
Ja fa quasi cinc anys que estic a Estats Units (d'aquí dos dies, celebració!!!)
D'astronomia a oceanografia, amb parella americana, i així l'anem liant. Perquè canviar de feina comporta moltes moltes hores extres. I demanar-li a algú que vingui amb tu a Europa genera mal de panxa quan saps que a Estats Units les oportunitats són menys escasses. Malgrat el mal de panxa, me n'adono que jo ara vull anar a Europa on tinc la família a 2 hores en avió màxim, on tinc amics de tota la vida, on els paisatges canvien ràpid, on puc anar al metge sense preguntar-me quant hauré de pagar, on tinc vacances legalment! i on les pistoles estan considerades una raretat enlloc d'un dret. O sigui que aquí estem. Intentant anar cap a Europa, de científics i amb feina estable (dues condicions dificiletes). I estic convençuda que hi ha un munt de feines, però a vegades tot plegat fa mal de cap.
Eps, a Philadelphia hi tinc molts amics i sé que quan marxi ho anyoraré moltíssim. M'encanta que hi hagi gent de tots colors pel carrer. Que les cases del meu barri siguin tan boniques, que la gent sigui tan cordial. Que puguis accedir fàcilment a científics 'importants'. Que facis amics que mai no hauries conegut en altres circumstàncies. Que coneguis gent una mica de tot arreu, perquè tothom ha anat movent-se de lloc. M'encanta conèixer gent clavadeta a mí que va néixer en un ambient absolutament diferent. Jo sempre penso... Si jo sóc més o menys bona persona és gràcies a una família i un lloc molt molt perfectes. Com s'ho fa la gent aquí amb tants extrems des que són petits per créixer normalets?
Aquí m'han passat coses molt bones, però estar lluny de casa fa que les coses dolentes tinguin més pes que les coses bones. Perquè sóc petitona, o perquè camino diferent, o pel meu accent graciós, m'ha passat una mica de tot. Per exemple, el dia que em van posar una droga a una beguda mentre estava ballant a un club (aquesta no l'havia explicat a la família). Sort que estava amb amics, perquè vaig perdre la noció del temps i la inhibició durant 8 o 9 hores. Molt malament! O el dia que vaig haver de marxar corre cuita de la meva casa perquè resulta que la casa estava hipotecada i havia retornat al banc. O tots aquests dies que la 'dueña' de l'altra casa em diu que hi ha tanta gent que intenta entrar a robar (crec que exagera molt, per cert).
I el pitjor dia, el dia de Halloween de 2012 (fa quasi 2 anys disfressada de semàfor vermell) quan 3 nois em va robar tot el que tenia amb pistola i amb violència inclosa. La policia els va trobar 10 minuts més tard, i em va tocar anar a declarar i posar-los a la garjola. I de tant en tant rebo un missatget dient que els han mogut d'aquí cap allà. Sap greu, perquè la policia es passa un munt i mig amb els afroamericans aquí. Els tracten fatal. Quasi impossible que et passi una cosa així. Vaja, jo només em conec a mí mateixa que li hagi passat. El cas és que aquesta experiència fa mal, encara que no ho vulgui. Fa que tingui por de tot el que m'envolta. Fa que hagi canviat els hàbits per no haver de pensar-hi més. Aquesta ciutat pot ser durilla a vegades, i tinc la sensació que arreglar-la no és la meva lluita (que queda molt bé en anglès).
Tanmateix, m'encanta que la gent a Philadelphia lluita i lluita per convertir-la en una millor ciutat. És un esperit molt xulo. Molt bones idees. Però jo flipo. Oh! Hem pensat que enlloc d'una autopista a prop del riu, podríem posar un passeig perquè la gent camini. Home, doncs sí, ja aniria sent hora. Clar que si les escoles estan fatal, i els serveis públics estan fatal, doncs tampoc m'estranya que s'oblidin del passeig bonic al costat del riu (consti que hi ha un passeig molt bonic al costat de l'altre riu).
Al final, jo m'ho he buscat. No tinc ni idea d'on viuré d'aquí un any. Ni idea. Però quasi que la idea m'agrada. Fa gràcia això de no tenir gaires plans. Mentre pugui anar a caseta tres mesos a l'any, seguits, jo crec que puc estar tranquila. Incloent visites de la família allà on sigui (espero que a Europa) habitualment.
I la part divertida del super atracament va ser que jo anava disfressada de semàfor vermell, que el meu amic que estava amb mí anava de semàfor verd, i que els policies no s'ho acabaven de creure. Els atracadors van fugir amb tota la disfressa i la van anar 'alliberant' trosset a trosset per tot Philadelphia mentre conduien escapant de la policia. Aix...
