I tornem-hi. Tres anys més tard. Vull explicar cosetes que em passen aquí, a Estats Units. Que aquesta cultura és molt més diferent del que jo em podia arribar a imaginar. I tinc ganes d'explicar-ho. Ni que sigui per recordar-ho quan sigui una iaieta de 100 anys amb ulleres al nas (ja que fent un click veuré internet a la pantalla de les ulleres). Necessito urgentment practicar el català escrit, perquè amb tanta immersió lingüística i tanta paranoia en escriure perfecte en anglès, estic perdent agilitat en català. Ho prometo. És una sensació molt rara. Tanto punto tanto punto!!! Almenys, ho compenso escrivint cada dia millor en anglès.
Primer episodi : el meu barri, la bandera, els hipsters i la Cello.
Ara visc al Sud de Philadelphia, barri d'italians-mexicans-hipsters-afroamericans. Què és un hipster? És un gafa-pastas, mod, una persona 'cool'. Que no vol dir que siguin interessants ni res per l'estil, però això és el que ells respiren. Has d'anar amb bici, i vestir roba que sembli barata. I n'has de saber molt de música. I a poder ser, portar barba (si ets un noi). Si ets una noia, potser una camisa de quadres et queda ideal. I t'ha d'encantar la cervesa (has de dominar el tema, i si te la fas a casa, millor que millor). I t'encanta el cafè (com a tots els americans) però tu el compres en un lloc més casolà, i bo. Després dels 30, ja no ets hipster hipster, perquè vaja, quan et fas gran, et vas difuminant més i agafes el millor de tot el que has vist. Evidentment, estic etiquetant, perquè n'hi ha de tots colors, i no és tan simple.
I després ve la bandera que la meva ama (de la meva edat, o més precís, nascuda el mateix dia que jo) té penjada a la porta de la casa. Ah!!! La va penjar el dia del 'Memorial Day' i aquí s'ha quedat. Suposo que fins el dia de la Independència, el 4 de juliol. És d'aquests barris amb cases individuals de màxim tres pisos. Si no tens res millor a fer, al vespre t'asseus a les escaletes de fora i mires passar la gent, ara que és estiu i que tot és felicitat i calor. I tens converses d'aquestes com més superficials millor. La veïna, de pèl esbojarrat vermell, està molt emocionada amb mí, perquè finalment podrà entendre les cartes que el nòvio que tenia la mare abans de casar-se li enviava des de Cuba (en castellà). Una mica més enllà hi ha el barri italià i el mercat italià. Aquí els italians s'han sabut vendre la mar de bé. Tot ve d'Itàlia o de França. Les pizzes i l'oli, venen de Itàlia. El menjar bo i el glamour, de França. I l'accent sexy ve d'Anglaterra. Tot i que el mercat italià és un negoci de mexicans, que quan em veuen la cara, em parlen amb castellà, fins i tot abans de pronunciar una paraula.
Si camines cap a l'oest, no tardes ni tres carres en submergir-te a una d'aquestes zones indesitjables. Es nota perquè de cop sents com tothom es sorpren en veure't. Tipus... què hi fas aquí? Però si recules, estàs la mar de content i segur altre cop. Això encara no ho acabo d'entendre, però és ben be així. És trist.
El camí de la feina cap a casa és com passejar-te per la pel.li de Philadelphia, els primers minuts del llargmetratge. Ara que és estiu, els nens surten al carrer a jugar a bàsquet, a saltar a corda, els adults s'asseuen a les escales, es passegen, fan barbacoes a les cantonades. I la majoria són negres. I si hi ha algú blanc, doncs el veus tocant la guitarra a fora o com un bolet. Aquí no es pot parlar gaire del problema racial. Però és un problemazo! Uns són pobres, els altres són rics. I les respectives cultures no tenen res a veure l'una amb l'altra.
Ai, que sèrio tot nooo? Per acabar, la Cello. La gata que viu amb mi. Ara mateix s'està rascant el cap amb la cantonada del portàtil. Mira que jo no sóc de gats, però ja porto dues cases amb gats, i m'hi estic acostumant. La gata d'abans, la Tina, estava completament boja. El seu amo la va agafar d'una casa de gats abandonats. Després d'escollir el gat més bonic de la guarderia de gats, la seva germana li va dir que era una mala persona, perquè el que hauria d'haver fet era agafar el gat que fes més temps que ningú no volia. I heus aquí la Tina. Quan vull que la Cello em deixi en pau, em poso a ballar amb ella. No li acaba de molar.
Primer episodi : el meu barri, la bandera, els hipsters i la Cello.
Ara visc al Sud de Philadelphia, barri d'italians-mexicans-hipsters-afroamericans. Què és un hipster? És un gafa-pastas, mod, una persona 'cool'. Que no vol dir que siguin interessants ni res per l'estil, però això és el que ells respiren. Has d'anar amb bici, i vestir roba que sembli barata. I n'has de saber molt de música. I a poder ser, portar barba (si ets un noi). Si ets una noia, potser una camisa de quadres et queda ideal. I t'ha d'encantar la cervesa (has de dominar el tema, i si te la fas a casa, millor que millor). I t'encanta el cafè (com a tots els americans) però tu el compres en un lloc més casolà, i bo. Després dels 30, ja no ets hipster hipster, perquè vaja, quan et fas gran, et vas difuminant més i agafes el millor de tot el que has vist. Evidentment, estic etiquetant, perquè n'hi ha de tots colors, i no és tan simple.
I després ve la bandera que la meva ama (de la meva edat, o més precís, nascuda el mateix dia que jo) té penjada a la porta de la casa. Ah!!! La va penjar el dia del 'Memorial Day' i aquí s'ha quedat. Suposo que fins el dia de la Independència, el 4 de juliol. És d'aquests barris amb cases individuals de màxim tres pisos. Si no tens res millor a fer, al vespre t'asseus a les escaletes de fora i mires passar la gent, ara que és estiu i que tot és felicitat i calor. I tens converses d'aquestes com més superficials millor. La veïna, de pèl esbojarrat vermell, està molt emocionada amb mí, perquè finalment podrà entendre les cartes que el nòvio que tenia la mare abans de casar-se li enviava des de Cuba (en castellà). Una mica més enllà hi ha el barri italià i el mercat italià. Aquí els italians s'han sabut vendre la mar de bé. Tot ve d'Itàlia o de França. Les pizzes i l'oli, venen de Itàlia. El menjar bo i el glamour, de França. I l'accent sexy ve d'Anglaterra. Tot i que el mercat italià és un negoci de mexicans, que quan em veuen la cara, em parlen amb castellà, fins i tot abans de pronunciar una paraula.
Si camines cap a l'oest, no tardes ni tres carres en submergir-te a una d'aquestes zones indesitjables. Es nota perquè de cop sents com tothom es sorpren en veure't. Tipus... què hi fas aquí? Però si recules, estàs la mar de content i segur altre cop. Això encara no ho acabo d'entendre, però és ben be així. És trist.
El camí de la feina cap a casa és com passejar-te per la pel.li de Philadelphia, els primers minuts del llargmetratge. Ara que és estiu, els nens surten al carrer a jugar a bàsquet, a saltar a corda, els adults s'asseuen a les escales, es passegen, fan barbacoes a les cantonades. I la majoria són negres. I si hi ha algú blanc, doncs el veus tocant la guitarra a fora o com un bolet. Aquí no es pot parlar gaire del problema racial. Però és un problemazo! Uns són pobres, els altres són rics. I les respectives cultures no tenen res a veure l'una amb l'altra.
Ai, que sèrio tot nooo? Per acabar, la Cello. La gata que viu amb mi. Ara mateix s'està rascant el cap amb la cantonada del portàtil. Mira que jo no sóc de gats, però ja porto dues cases amb gats, i m'hi estic acostumant. La gata d'abans, la Tina, estava completament boja. El seu amo la va agafar d'una casa de gats abandonats. Després d'escollir el gat més bonic de la guarderia de gats, la seva germana li va dir que era una mala persona, perquè el que hauria d'haver fet era agafar el gat que fes més temps que ningú no volia. I heus aquí la Tina. Quan vull que la Cello em deixi en pau, em poso a ballar amb ella. No li acaba de molar.
1 comment:
Tooooma! Primer comentari!
M'agrada molt saber com et va, Anna!
(sóc en Roger)
Post a Comment