El retorn

Ja torno a ser a Estats Units. Continuem amb les aventuretes. Anyoro a tothom molt, però com que ara falta una estona per tornar, ho poso una mica a la part de darrera del cervell, que tampoc cal estar trista tot el dia.

I com que tornar de cop no mola, he passat abans per un meeting a un dels llocs més importants d’oceanografia, Woods Hole, on m’han parlat sobre plantes, peixos i reaccions químiques a l’oceà. Que no m’entero de res, vaja, però com que sóc nova en l’ofici dels oceans, m’ho perdonen. I quan sigui experta, ja tornaré a canviar. Definitivament, la gent oceànica és més normal que la física. No és que etiquetar em motivi molt, però és que és veritat. Ara sóc jo la que em sento rara.

Aquest poblet està a Cape Cod, a la costa a dues hores amb cotxe al sud de Boston. És una pijeria de lloc. Molt mono, per això.  Al davant hi ha dues illetes on els Kennedi estiuejaven i gent així important. Hi fa bona temperatura, sol (tot i que ha fet pluja el dia que m’he pres per anar a la platja L ), totes les cases són del mateix estil una mica nòrdic. Prohibit construir res diferent, que si no, es carreguen l’encant. Amb això hi estic d’acord. Tots blancs, rics, amables i amb cotxes enormes i tot gens perillós. Jo em sento una mica incòmode quan vaig sola pels puestos per aquí, perquè em sento com en un món paral.lel. Em dona la sensació que no ens entendrem amb els americans. I més si són tan rics i tenen cotxes tan grans i els fills semblen tan capritxosets. És la barrera de la llengua, de la cultura i de la madra sobretot. Ho haurem de canviar. M’he proposat practicar el ‘casual talking’ o com se digui, parlar del no res amb desconeguts.

I ara ja estic tornant cap a Philadelphia, passant per Boston i per New Haven i veig un lletrero d’un poble que es diu Marlboro. M’ha fet gràcia.