Fotos dels últims anys

http://www.youtube.com/watch?v=qeWxSI0rKLY

El retorn

Ja torno a ser a Estats Units. Continuem amb les aventuretes. Anyoro a tothom molt, però com que ara falta una estona per tornar, ho poso una mica a la part de darrera del cervell, que tampoc cal estar trista tot el dia.

I com que tornar de cop no mola, he passat abans per un meeting a un dels llocs més importants d’oceanografia, Woods Hole, on m’han parlat sobre plantes, peixos i reaccions químiques a l’oceà. Que no m’entero de res, vaja, però com que sóc nova en l’ofici dels oceans, m’ho perdonen. I quan sigui experta, ja tornaré a canviar. Definitivament, la gent oceànica és més normal que la física. No és que etiquetar em motivi molt, però és que és veritat. Ara sóc jo la que em sento rara.

Aquest poblet està a Cape Cod, a la costa a dues hores amb cotxe al sud de Boston. És una pijeria de lloc. Molt mono, per això.  Al davant hi ha dues illetes on els Kennedi estiuejaven i gent així important. Hi fa bona temperatura, sol (tot i que ha fet pluja el dia que m’he pres per anar a la platja L ), totes les cases són del mateix estil una mica nòrdic. Prohibit construir res diferent, que si no, es carreguen l’encant. Amb això hi estic d’acord. Tots blancs, rics, amables i amb cotxes enormes i tot gens perillós. Jo em sento una mica incòmode quan vaig sola pels puestos per aquí, perquè em sento com en un món paral.lel. Em dona la sensació que no ens entendrem amb els americans. I més si són tan rics i tenen cotxes tan grans i els fills semblen tan capritxosets. És la barrera de la llengua, de la cultura i de la madra sobretot. Ho haurem de canviar. M’he proposat practicar el ‘casual talking’ o com se digui, parlar del no res amb desconeguts.

I ara ja estic tornant cap a Philadelphia, passant per Boston i per New Haven i veig un lletrero d’un poble que es diu Marlboro. M’ha fet gràcia.

Catalunya

Ja he arribat! Aquest serà curtet.
De l'aeroport directe a Castelldefels. Com sempre, això de Philadelphia ara mateix sembla que sigui una pel.lícula llunyana que vaig veure la setmana passada.

Olor intensa a pins, olor a mar (els oceans fan menys olor que el mar?), temperatura ideal (ni massa fred ni massa calor), família, nebodets, sensació de país petit (i recollidet i homogeni, m'agrada), i ganes de tornar (aquí). Les carreteres són també molt petites, hi ha molta gent pel carrer. Els avis semblen feliços i sans. I jet lag i mandra infinita. Orxata, cervesa amb poc alcohol que no atonta! Massa tot de cop, però hi ha pocs dies de vacances, així que em posaré les piles i començaré a trucar-vos! Iei iei iei!

NYC i el barri dels rulos

Aquí estic, asseguda a l'autobús Megabus tornant de NY cap a Philly. Hi ha un tràfic horrorós. No ho entenc, són quarts de tres de la tarda. Deu ser un accident. I el senyor del costat em va rossant amb el braç i jo em poso nerviosa. És el que passa a l'estiu, tanta calor que no vull que ningú se m'acosti més d'un metre. Ara et trobes amb amics i ni abraçades ni res. Petons imaginaris a l'aire com si fóssim nenes pijes. Doncs això, que he anat a veure uns amics a New York, punt de trobada cada cop que algú torna d'algun viatge internacional. I he conegut un bebé nou! Els tres amics-sense-fills el vam cuidar durant una nit, per a deixar descansar els pares. Doncs vaja, quin cansament!  Una despertada a les 4 del matí amb dues hores desperts per menjar, cagar, plorar, i finalment tornar a dormir. I al cap de dues hores de dormir, tornem-hi!

El que volia explicar és que ahir vam anar a Brooklyn, barri bonic, tranquil i ple de hipsters que ve molt més de gust que el dens i estressant Manhattan. Està ple de bars amb jardins al darrere, parcs enormes i si t'acostes al riu, la vista de Manhattan és increible. Per algun motiu o altre, sempre acabem caminant milles i milles (o km i km) sense saber ben bé per què. Ai, és que pensava que eren 15 minuts _ després de caminar hora i mitja. Vam començar al Sud de Brooklyn per anar cap al Nord on tot s'està posant de moda ara. Vam passar per zones industrials, abandonades, a prop del Port, amb cases-bolet d'alt standing, en general avorrit de veure. Però llavors ens vam acostar cap al barri dels jueus molt conservadors. Va ser increible. Impressionant. Debia ser l'hora més el fet que era Sabat, el seu dia de festa. Anaven tots vestits molt mudats, amb els rulos els homes i mocadors les dones. Amb uns barrets enormes. Tots de blanc i-o negre. Dones amb 5 fills i embarassades, i molt joves. Homes parlant amb homes, dones amb dones. Ningú parlava en anglès. I tot això passa al mig de New York. Tot això sense creuar una mirada amb nosaltres. I molt ple de gent, com si estiguéssim a les Rambles de cop i volta.

Després vam parlar amb un amic professor d'anglès per nens jueus que no parlen anglès (les nenes ni pensar d'anar a l'escola) i ens vam explicar que ells només aprenen matemàtiques i llengua, res de ciència. I que no estan d'acord amb la creació d'Israel, perquè la seva branca de religió creu que no poden reclamar una terra pròpia fins que Déu no baixi a la Terra. Aquests jueus no són rics ni molt menys, viuen d'ajudes de l'Estat i de petits comerços. No sé, m'alucina que es pugui mantenir un barri així tan segregat en una ciutat com NY, o en qualsevol ciutat en general. Ja sé que hi ha segregació a tot arreu, però això em va sorprendre molt. I em pregunto com s'ho fan per convèncer a les noves generacions de continuar amb les mateixes regles. El professor diu que no hi ha sentiment de culpabilitat en ells (com en la religió catòlica), que és més una obsessió per les regles sumat al fet de no saber anglès, que és bastant surrealista a Estats Units, no? Com que aquí els nens no han d'anar a l'escola obligatòriament si tenen ensenyament a casa (que a segons quin barri segur que és aconsellable, gràcies al lamentable sistema educatiu), doncs encara ho tenen més fàcil.

Vaja, que un es para a pensar. I amb tot això, encara no he trobat tirites de color pell negre pel Roger, seguiré buscant.

La mediadora de 100 anys i el senyor que anava descalç pels puestos

Aquest post va del dia que vaig anar a judici per defensar-me de la meva ex-ama. Resulta que la senyora, ella molt maca, es dedicava a comprar cases, tot i demanant préstecs al banc, amb la intenció de mai més tornar els diners. I de mentres no li embargaven la casa, podia anar cobrant lloguer dels innocents. Feta tal introducció, la Maria (diguem-li), d'origen balcanic i amb un munt de botox a la cara, boja però no prou com per notar-li el primer dia, ens va llogar la casa a 4 persones. Per separat. I ens vam fer molt amics i tots feliços i contents vam viure en concòrdia durant 15 dies de setembre, fins que vam descobrir que la dona no era molt feta a col.laborar amb els problemes de la casa. I s'acostava el fred, i patíem. I el lavabo tenia unes goteres bastant increïbles. A la dona li encantava venir dia sí dia també i ens estava pujant la mosca al nas, perquè era d'aquestes persones que no et fa gaire il.lusió veure al vespre, quan arribaves tota cansada. Després tot va anar molt ràpid, senyor a la porta que ens diu que la casa és propietat del banc, ens tallen l'aigua, i comença la paranoia. Cancelem el lloguer. La dona ens diu que no ens preocupem, que tot anirà bé, que li paguem a ella. Advocats, merder, feina, estrés i ràbia. I a sobre en anglès. Buscant i buscant, la dona havia escrit temps enrera (durant al guerra dels Balcans) que el tal Milosevic era una molt bona persona i que els mitjans internacionals ho estaven trasgiversant tot. I jo em pregunto com una persona així pot guanyar-se la ciutadania americana. Tot i que no té res a veure amb el nostre cas, la senyora fa ràbia de per si. I al final ens van tornar l'aigua. Feia gràcia tot plegat, jo m'ho intentava prendre una mica com una aventura de mala òstia que m'havia tocat. Fins que vaig començar a perdre massa temps per posar-me al dia amb les lleis. Aquí he de felicitat el senyor Obama, que fa només 2 anys va canviar la llei que deia: llogaters!! si esteu en una casa embargada, foteu-vos, amb una llei una mica més humana que deia: llogaters!! si esteu en una casa embaragada, tranquils, que us han de respectar els drets.

Amb tot això, la cosa es va anar posant tensa amb la Maria. El banc pressionant perquè piréssim, i nosaltres que no, que quina ràbia haver de marxar després d'un mes de canviar-se de casa. I al final ens van oferir una birrieta de diners que no donava ni per la furgo. Fins que vam arribar a un acord. 1. O agafem els diners i marxem ràpid. 2. o ens quedem allà de gratis però els deixem pas quan vulguin perquè venguin la casa el més ràpid millor. I quan la venguin, hem de marxar. 

La segona opció sona meravellosa. Clar que les condicions impliquen que si no paguem, ens poden fer fora legalment en qualsevol moment, tipus demà. I si acceptem, no arreglaran res. Però com que volem recuperar els diners de dipòsit, etc etc, decidim quedar-nos. 

I passat els moments de pànic inicials, la cosa es calma, canvien el pany, i la Maria despareix (tot i que més tard descobrim que ens espia des de la casa de davant, quin mal rollo). I vivim en harmonia i amb molta gent entrant i sortint de la casa como Pedro por su casa fins que al febrer, carta d'evacuació. Vaja, que hem de marxar. Doncs mira, haurem viscut de gratis 3 o 4 mesos. Ens donen 3 mesos. 

Ja és mala sort, perquè just quan estem a 10 dies de marxar, la Maria reapareix modo boja perduda dient que la casa és seva i fent riures de senyora dolenta (en un e-mail). Amb tot això, ells no és ni l'ama. Però vaja, això és secundari. Analitzem amb lupa el seu e-mail, amb amanaces de venir el dia següent. Jo proposo empaquetar tot i marxar. Una idea una mica fora de lloc, però la idea de veure la seva cara entrant l'endemà a una casa on no hi ha ningú em crea satisfacció, i m'estalvia un munt de problemes legals. Però no, aquí la gent no em pren gaire en sèrio, serà per l'accent. Així que ens quedem. 

L'endemà apareix la boja amb la policia, dues vegades. La situació és horrorosa. Aquella nit, jo si que faig les maletes i me'n vaig. Que es diu ràpid. Ala, mou totes les teves cosetes en una nit (10 hores).

I ens denuncia. I nosaltres no entenem res de res. No era el banc l'amo i senyor de totes les propietats? I ja tenim dia de jutjat. Posa't a recollir tots els documents que puguis, fer-te una pel.licula de què coi ha passat i fer el que sigui perquè no se'n surti amb la seva. Dilluns passat va ser el primer dia de judici, en contra de 2 llogaters. I sabeu què? Vam guanyar!! Espectacular. Se li va quedar la boca oberta, que una mica més i li poso un escarbat a dins. Ahir va ser el meu cas. Em va tocar tota soleta defensar-me a mí i a un altre company que no hi era. Sense advocat. A pelo. Doncs sí! Vam quasi guanyar! Vaig pagar-li trinco trinco un mes per cadascú (2 mesos), va callar la boca i van retirar els càrrecs. Tot això va costar nervis, suor, i una mala estona. En general, ha perdut. I tinc un munt d'idees de tot el que puc fer pq canvii de feina i pari d'estafar el personal. Si teniu més idees, benvingudes siguin. 

I des de llavors, que els somnis són sobre l'estiu, la platgeta i els peixos. Luriluraalurilura.

Oh!!! I per qui encara estigui aquí, la senyora de 100 anys era una de les mediadores al judici. Que quan no tens advocat, t'envien amb una senyora a que intentis fer les paus abans del judici, perquè si vas davant del jutge, com que és un zoo de panteres, no tens ni idea del que pot passar. Gràcies senyora mediadora. I el senyor descalç és un físic que em vaig trobar en una trobada de físics bojos. Es dedica a anar sense sabates. A tot arreu, ja sigui la selva, la platja, Philadelphia, pluja, sol, neu. Porta unes sabates enganxades a la bossa. I si li preguntes un dia de neu per què porta les sabates penjades de la bossa, et respon que és per entrar a restaurants. Perquè per caminar per sobre la neu, qui en necessita? Això sí, tots tan tranquils. Que el senyor no vol portar sabates, endavant! Estem al país de la llibertat, que cadascú faci el que li roti!

Aventures a Estats Units

I tornem-hi. Tres anys més tard. Vull explicar cosetes que em passen aquí, a Estats Units. Que aquesta cultura és molt més diferent del que jo em podia arribar a imaginar. I tinc ganes d'explicar-ho. Ni que sigui per recordar-ho quan sigui una iaieta de 100 anys amb ulleres al nas (ja que fent un click veuré internet a la pantalla de les ulleres). Necessito urgentment practicar el català escrit, perquè amb tanta immersió lingüística i tanta paranoia en escriure perfecte en anglès, estic perdent agilitat en català. Ho prometo. És una sensació molt rara. Tanto punto tanto punto!!! Almenys, ho compenso escrivint cada dia millor en anglès.

Primer episodi : el meu barri, la bandera, els hipsters i la Cello.


Ara visc al Sud de Philadelphia, barri d'italians-mexicans-hipsters-afroamericans. Què és un hipster? És un gafa-pastas, mod, una persona 'cool'. Que no vol dir que siguin interessants ni res per l'estil, però això és el que ells respiren. Has d'anar amb bici, i vestir roba que sembli barata. I n'has de saber molt de música. I a poder ser, portar barba (si ets un noi). Si ets una noia, potser una camisa de quadres et queda ideal. I t'ha d'encantar la cervesa (has de dominar el tema, i si te la fas a casa, millor que millor). I t'encanta el cafè (com a tots els americans) però tu el compres en un lloc més casolà, i bo. Després dels 30, ja no ets hipster hipster, perquè vaja, quan et fas gran, et vas difuminant més i agafes el millor de tot el que has vist. Evidentment, estic etiquetant, perquè n'hi ha de tots colors, i no és tan simple.

I després ve la bandera que la meva ama (de la meva edat, o més precís, nascuda el mateix dia que jo) té penjada a la porta de la casa. Ah!!! La va penjar el dia del 'Memorial Day' i aquí s'ha quedat. Suposo que fins el dia de la Independència, el 4 de juliol. És d'aquests barris amb cases individuals de màxim tres pisos. Si no tens res millor a fer, al vespre t'asseus a les escaletes de fora i mires passar la gent, ara que és estiu i que tot és felicitat i calor. I tens converses d'aquestes com més superficials millor. La veïna, de pèl esbojarrat vermell, està molt emocionada amb mí, perquè finalment podrà entendre les cartes que el nòvio que tenia la mare abans de casar-se li enviava des de Cuba (en castellà).  Una mica més enllà hi ha el barri italià i el mercat italià. Aquí els italians s'han sabut vendre la mar de bé. Tot ve d'Itàlia o de França. Les pizzes i l'oli, venen de Itàlia. El menjar bo i el glamour, de França. I l'accent sexy ve d'Anglaterra. Tot i que el mercat italià és un negoci de mexicans, que quan em veuen la cara, em parlen amb castellà, fins i tot abans de pronunciar una paraula.

Si camines cap a l'oest, no tardes ni tres carres en submergir-te a una d'aquestes zones indesitjables. Es nota perquè de cop sents com tothom es sorpren en veure't.  Tipus... què hi fas aquí? Però si recules, estàs la mar de content i segur altre cop. Això encara no ho acabo d'entendre, però és ben be així. És trist.

El camí de la feina cap a casa és com passejar-te per la pel.li de Philadelphia, els primers minuts del llargmetratge. Ara que és estiu, els nens surten al carrer a jugar a bàsquet, a saltar a corda, els adults s'asseuen a les escales, es passegen, fan barbacoes a les cantonades. I la majoria són negres. I si hi ha algú blanc, doncs el veus tocant la guitarra a fora o com un bolet. Aquí no es pot parlar gaire del problema racial. Però és un problemazo! Uns són pobres, els altres són rics. I les respectives cultures no tenen res a veure l'una amb l'altra.

Ai, que sèrio tot nooo? Per acabar, la Cello. La gata que viu amb mi. Ara mateix s'està rascant el cap amb la cantonada del portàtil. Mira que jo no sóc de gats, però ja porto dues cases amb gats, i m'hi estic acostumant. La gata d'abans, la Tina, estava completament boja. El seu amo la va agafar d'una casa de gats abandonats. Després d'escollir el gat més bonic de la guarderia de gats, la seva germana li va dir que era una mala persona, perquè el que hauria d'haver fet era agafar el gat que fes més temps que ningú no volia. I heus aquí la Tina. Quan vull que la Cello em deixi en pau, em poso a ballar amb ella. No li acaba de molar.