La mediadora de 100 anys i el senyor que anava descalç pels puestos

Aquest post va del dia que vaig anar a judici per defensar-me de la meva ex-ama. Resulta que la senyora, ella molt maca, es dedicava a comprar cases, tot i demanant préstecs al banc, amb la intenció de mai més tornar els diners. I de mentres no li embargaven la casa, podia anar cobrant lloguer dels innocents. Feta tal introducció, la Maria (diguem-li), d'origen balcanic i amb un munt de botox a la cara, boja però no prou com per notar-li el primer dia, ens va llogar la casa a 4 persones. Per separat. I ens vam fer molt amics i tots feliços i contents vam viure en concòrdia durant 15 dies de setembre, fins que vam descobrir que la dona no era molt feta a col.laborar amb els problemes de la casa. I s'acostava el fred, i patíem. I el lavabo tenia unes goteres bastant increïbles. A la dona li encantava venir dia sí dia també i ens estava pujant la mosca al nas, perquè era d'aquestes persones que no et fa gaire il.lusió veure al vespre, quan arribaves tota cansada. Després tot va anar molt ràpid, senyor a la porta que ens diu que la casa és propietat del banc, ens tallen l'aigua, i comença la paranoia. Cancelem el lloguer. La dona ens diu que no ens preocupem, que tot anirà bé, que li paguem a ella. Advocats, merder, feina, estrés i ràbia. I a sobre en anglès. Buscant i buscant, la dona havia escrit temps enrera (durant al guerra dels Balcans) que el tal Milosevic era una molt bona persona i que els mitjans internacionals ho estaven trasgiversant tot. I jo em pregunto com una persona així pot guanyar-se la ciutadania americana. Tot i que no té res a veure amb el nostre cas, la senyora fa ràbia de per si. I al final ens van tornar l'aigua. Feia gràcia tot plegat, jo m'ho intentava prendre una mica com una aventura de mala òstia que m'havia tocat. Fins que vaig començar a perdre massa temps per posar-me al dia amb les lleis. Aquí he de felicitat el senyor Obama, que fa només 2 anys va canviar la llei que deia: llogaters!! si esteu en una casa embargada, foteu-vos, amb una llei una mica més humana que deia: llogaters!! si esteu en una casa embaragada, tranquils, que us han de respectar els drets.

Amb tot això, la cosa es va anar posant tensa amb la Maria. El banc pressionant perquè piréssim, i nosaltres que no, que quina ràbia haver de marxar després d'un mes de canviar-se de casa. I al final ens van oferir una birrieta de diners que no donava ni per la furgo. Fins que vam arribar a un acord. 1. O agafem els diners i marxem ràpid. 2. o ens quedem allà de gratis però els deixem pas quan vulguin perquè venguin la casa el més ràpid millor. I quan la venguin, hem de marxar. 

La segona opció sona meravellosa. Clar que les condicions impliquen que si no paguem, ens poden fer fora legalment en qualsevol moment, tipus demà. I si acceptem, no arreglaran res. Però com que volem recuperar els diners de dipòsit, etc etc, decidim quedar-nos. 

I passat els moments de pànic inicials, la cosa es calma, canvien el pany, i la Maria despareix (tot i que més tard descobrim que ens espia des de la casa de davant, quin mal rollo). I vivim en harmonia i amb molta gent entrant i sortint de la casa como Pedro por su casa fins que al febrer, carta d'evacuació. Vaja, que hem de marxar. Doncs mira, haurem viscut de gratis 3 o 4 mesos. Ens donen 3 mesos. 

Ja és mala sort, perquè just quan estem a 10 dies de marxar, la Maria reapareix modo boja perduda dient que la casa és seva i fent riures de senyora dolenta (en un e-mail). Amb tot això, ells no és ni l'ama. Però vaja, això és secundari. Analitzem amb lupa el seu e-mail, amb amanaces de venir el dia següent. Jo proposo empaquetar tot i marxar. Una idea una mica fora de lloc, però la idea de veure la seva cara entrant l'endemà a una casa on no hi ha ningú em crea satisfacció, i m'estalvia un munt de problemes legals. Però no, aquí la gent no em pren gaire en sèrio, serà per l'accent. Així que ens quedem. 

L'endemà apareix la boja amb la policia, dues vegades. La situació és horrorosa. Aquella nit, jo si que faig les maletes i me'n vaig. Que es diu ràpid. Ala, mou totes les teves cosetes en una nit (10 hores).

I ens denuncia. I nosaltres no entenem res de res. No era el banc l'amo i senyor de totes les propietats? I ja tenim dia de jutjat. Posa't a recollir tots els documents que puguis, fer-te una pel.licula de què coi ha passat i fer el que sigui perquè no se'n surti amb la seva. Dilluns passat va ser el primer dia de judici, en contra de 2 llogaters. I sabeu què? Vam guanyar!! Espectacular. Se li va quedar la boca oberta, que una mica més i li poso un escarbat a dins. Ahir va ser el meu cas. Em va tocar tota soleta defensar-me a mí i a un altre company que no hi era. Sense advocat. A pelo. Doncs sí! Vam quasi guanyar! Vaig pagar-li trinco trinco un mes per cadascú (2 mesos), va callar la boca i van retirar els càrrecs. Tot això va costar nervis, suor, i una mala estona. En general, ha perdut. I tinc un munt d'idees de tot el que puc fer pq canvii de feina i pari d'estafar el personal. Si teniu més idees, benvingudes siguin. 

I des de llavors, que els somnis són sobre l'estiu, la platgeta i els peixos. Luriluraalurilura.

Oh!!! I per qui encara estigui aquí, la senyora de 100 anys era una de les mediadores al judici. Que quan no tens advocat, t'envien amb una senyora a que intentis fer les paus abans del judici, perquè si vas davant del jutge, com que és un zoo de panteres, no tens ni idea del que pot passar. Gràcies senyora mediadora. I el senyor descalç és un físic que em vaig trobar en una trobada de físics bojos. Es dedica a anar sense sabates. A tot arreu, ja sigui la selva, la platja, Philadelphia, pluja, sol, neu. Porta unes sabates enganxades a la bossa. I si li preguntes un dia de neu per què porta les sabates penjades de la bossa, et respon que és per entrar a restaurants. Perquè per caminar per sobre la neu, qui en necessita? Això sí, tots tan tranquils. Que el senyor no vol portar sabates, endavant! Estem al país de la llibertat, que cadascú faci el que li roti!